La ciutat teixida

font: Núvol.com

Probablement, encara avui, és possible aprendre a teixir punt de mitja sense pagar. Comprar les agulles, el cotó o la llana inclou, com a torna, un patró i un guiatge gratuïts.   És un coneixement infravalorat, de transmissió oral, no equiparable a una classe d’informàtica, Tai-xi o idiomes. No té preu perquè no “val res”.

En un contracte d’aprenentatge de l’any 1394, entre Joan Janis, frener de Barcelona i en Pere Ricart, col·lega seu i Margarida Ricart, s’estipulen les condicions econòmiques per tal que aquesta ensenyi a Tomasa, filla de Joan Janis i una ex –amant seva, l’ofici de fer calces d’agulla. Les primeres notícies documentades del Gremi de Barreters d’agulla són del 1495.
El que llavors era un ofici, avui és una pràctica de lleure, després d’haver estat un exercici obligat en temps de dificultats econòmiques. Sovint sentim l’expressió “no surt a compte”, cal molt de temps o millor comprar-ho fet.
El pacífic i laboriós festival (crec que aquesta és la paraula) promogut des del Servei Educatiu dels Museus de Sant Cugat Teixim la Ciutat, en la seva tercera edició, ha sabut aplegar una mostra molt rica de pràctiques tèxtils, combinar-la amb altres disciplines i convidar tothom a posar a prova les pròpies mans, amb agulles de totes mides i fibres de totes les textures i colors.
És en aquest marc privilegiat que he llegit un tast del recull de textos de Pruden Panadès que l’any vinent seran publicats per Godall Edicions. Cosir, sargir, teixir o filar són alguns dels fils conductors d’un seguit de textos breus basats en aquest univers que de tan quotidià pot passar desapercebut. Us n’oferim dos botons de mostra més avall.

Jerseis

Jerseis fets a casa, fills de gargots ràpids en qualsevol paper, matemàtiques de taulell. Jerseis autodidactes de gestos exactes per abrigar escolars, sense malentesos, sense trampes ni preu. Ignorats pels ignorants, fets fora d’hora, dins el misteriós silenci de la repetició, de la tensió de les dues cares.
Punts senzills d’espiga o d’arròs, creixent com la llaçada de l’infinit, minvant abans que la lluna, desfent i refent el gruix d’un fil fet malla, matant sense fer ni mal ni por.

Càlculs de probabilitats dels colors d’un càstig, d’un deure, del lliure lleure que ha fet el jersei del profeta i el del paleta. Incomptables punts d’escalf fets a casa perquè sí o per si de cas, en el més enllà hi campés un fred de mort.

Les filles de la modista

Les filles de la modista duen trenes de cabells i cintes. Damunt de l’abric blau marí, fils finíssims dibuixen constel·lacions que desapareixen abans de sortir de casa.
Juguen i corren enmig de roba de mudar sempre a mig fer. Giravolten lentament damunt la taula, fent d’emprovadores de vores i, quan volen, retallen ninots amb les tisores grans.
Saltironegen fins a la merceria, trafiquen amb encàrrecs, dibuixen amb un dau de sabó i saben quin fil es trenca amb les dents i quin amb els dits.
Les filles de la modista guarden el secret dins la capsa de cosir. Hi acomoden cucs de seda per a la capa lluent que els cosirà la mare. La capa que cusen totes les mares modistes als seus fills i que de tan bonica no es pot ni explicar.
Demanen fulles de morera quan van a portar vestits embolicats com una coca flonja. Quants cucs hauran de criar per tenir prou fil per teixir i fer-ne una capa tan gran per dur-la, també, quan seran grans?
La modista cus i cuina i pedaleja des de sempre una màquina de cosir sense sortir de casa. Escombra retalls perquè el seu ofici, cada dia, va i ve de les revistes als somnis pinçats i els punts que no es veuen.
La capa la voldrien ara, per jugar a ser trapezistes que pugen una escala de corda fent voleiar aquell tros de roba ondulant que enlluerna i que gairebé coneixen fil per randa.

Les noies de la modista sempre tanquen els ulls en la primera emprova, també ara que el cosidor està endreçat i mut. No han perdut el costum de deixar-se sorprendre per com pugui ser aquella capa.